dimarts, 10 d’octubre de 2017

Microrelats

Same, same (en un restaurant baratet de Vietnam, Laos o Cambotja)

Cambrer: Ja sabeu el que voleu?
Client 1, sorprès per la quantitat de plats que hi ha per escollir: Em pensó que necessitarem cinc minuts més per acabar de llegar la carta.
5 minuts després…..
Client 1: Una pregunta, el plat número 3 què és exactament ?
Cambrer: Arròs amb verdures
Client 1: I el número 4?
Cambrer: Arròs amb verdures
Client 1: Ah! Es el mateix ?
Cambrer: Same, same
Client 1: Molt bé. Doncs jo voldré un plat número 3.
Client 2: jo voldré les verdures amb salsa d’all
Client 3: I jo voldré el pollastre amb arròs
El cambrer pren nota i surt al cap d’un parell de minuts amb la moto. Torna portant una bossa amb algunes verdures.
Passats 5 minuts més el cambrer torna amb els plats i els clients proven el seu menjar i el dels seus companys.
Client 1: el meu arròs amb verdure està bo.  A veure les teves verdures?  Mmmm. Són les mateixes que tinc a l’arròs.
Client 3: el meu pollastre amb arròs també porta les mateixes verdures. El proper dia que ningú demani les verdures amb all, millor, que a mi no m’agraden gaire i em toquen de retruc.

Sóc un paio vulgar (poble hippie de motxillers al nord de Tailàndia)

Fa pocs dies vam anar a un poble que es diu Pai, al nord de Tailàndia. Sembla que es va començar a fer famós perquè els hippies de Tailàndia freqüentaven molt aquest poble.  Els turistes de seguida es van animar, i avui en dia és un poble molt turístic. Tot i així, segueix essent tranquil. L’entorn acompanya, suposo. Un dels dies que vam ser aquí vam anar caminant fins a una cascada i els darrers quilòmetres del camí cada dos minuts una dona ens saludava amb molta alegria i feia gestos posant-se dos dits a la boca, oferint-nos marihuana. Potser té quelcom a veure amb la tranquilitat que es respira al poble, tot i haver-hi tants turistes....
La qüestió és que el dia abans de marxar vaig anar a treure diners a un caixer i em vaig oblidar d’agafar la targeta (tot i que no vaig fer cap encàrrec a les senyores simpàtiques de prop de la cascada).
Quan et passa algo així penses: “Mira que sóc soca, com puc ser tan despistat. Sort que demà em tornaran la targeta quan la vagi a demanar al banc.”  Només et consola sentir-te genuí, de manera que també penses: “Sóc així d’especial. Què hi vols fer! T’has d’acceptar com ets.”
La meva sorpresa va venir el dia següent quan vaig anar al banc. Sí que tenien la targeta, i després d’omplir uns quants papers i signar varies vegades me la van donar. El que em va soprendre va ser quan em van donar un feix de 7 o 8 targetes i em van preguntar si alguna d’aquelles era la meva. Allò provenia d’un sol caixer ? Acumulada en quant ? Dos, tres dies ? Una setmana, màixm? No ho sé. Només sé que en aquests casos m’hauré de consolar pensant que a tothom li pot passar, enlloc de sentir-me diferent.

La posta de sol està sobrevalorada (darrer vespre a Mandalay, Myanmar)

Vam estar un parell de dies a Mandalay, la segona ciutat de Myanmar.  La veritat és que és un dels indrets que menys ens van agradar de Myanmar, però en aquest país la gent que coneixes sempre pot fer que et sentis a gust.

Agafàvem un autocar a les nou del vespre i vam decidir anar amb les motxilles als afores de Mandalay, on hi ha un pont de fusta de més d’un quilòmetre que atravessa un llac. Es un dels atractius turístics de la ciutat; especialment per anar a veure com surt el sol o com es pon.

Vam sortir una mica justos de temps i com que el taxi era força car vam optar per un transport local. Després de diversos intents preguntant aquí i allà ho vam aconseguir. El cobrador ens va fer pagar el doble i això no ens va agradar gaire. No obstant, estàvem acostumats que a altres països ens cobraven més que als autòctons per qualsevol cosa, tot i que a Myanmar era el primer cop que ens passava (o aquesta sensació ens havia donat fins aleshores). Aquest cop va ser força desagradable perquè el cobrador no en va tenir prou amb cobrar-nos el doble; a sobre, es reia de nosaltres fent comentaris als altres passatgers.

El vehicle era un model “llauna de sardines” que en un país occidental hauria portat uns vuit passatgers i allà en portava gairebé trenta, inclosos els que anaven al sostre, agafant-se com podien.  S’aturava a tot arreu, i ben aviat vam comprendre que no arribaríem a veure la posta de sol. Finalment, vam baixar a uns 300 metres del llac quan ja era fosc. Ens hi vam acostar carregant les motxilles amb el consol de que almenys veuríem el llac, i potser el pont des de la llunyania. Però ja era massa fosc. Ni pont, ni posta de sol que, tot i que estan sobrevalorades en el meu parer, sempre són boniques de veure...

Així que enlloc d’anar cap on era el pont, com que ja no tenia gràcia veure’l a les fosques, vam anar caminant cap a l’estació de bus. Ara bé, estava a uns vuit quilòmetres i per on erem nosaltres eren barris pobres on no passava ni un taxi. Quan ja portàvem una estona vam veure un autocar aturat i vam preguntar on podiem trobar un transport que ens dugués a l’estació de bus. Ens van dir que ells mateixos ens hi durien i que en deu minuts es posarien en marxa. Ens van treure cadires, ens van oferir aigua i tot eren atencions per part de molts passatgers que baixaven a veure’ns.  Al cap d’uns minuts vam veure que parlaven entre ells i semblava que no es posaven d’acord en alguna cosa. Finalment, ens van explicar que ells no anaven cap a l’estació i que ens acostarien el màxim que els hi vingués de camí. Quan vam pujar a l’autocar tot de joves universitaris ens van aclamar i aplaudir enmig de molt d’enrenou: erem l’espectacle. Tenien la música posada a un volum força alt i anaven cantant.  Ens ho vam passar en gran i vam descobrir aquesta cançó d’un grup de Myanmar que es diu Iron Cross que posteriorment hem escoltat moltes vegades. Aquí deixo l’enllaç:


I aquí un enllaç de la gresca a l’autobus:



Per acabar de girar el rumb negatiu que havia près el dia, al lloc on ens va deixar l’autocar vam preguntar en una botiga on podíem trobar un taxi per arribar a l’estació i ells mateixos es van oferir per portar-nos. Quan vam arribar a l’estació estàvem contents i ningú recordava que un revisor ens havia cobrat el doble i s’havia rigut de nosaltres, ni de que havíem fet la mala elecció d’anar en transport públic enlloc d’agafar un taxi i ens havíem perdut una posta de sol sobrevalorada. El que no estava sobrevalorat és el fet que l’autocar que vam agafar era el millor que hem agafat en tot el viatge; això va ser el punt i final a un dia que va girar com un mitjó.

Lluís

L’espectacle que d’aquí uns anys serà com Sapa

A Vietnam vam estar en un poble que es diu Sapa.  En els voltants hi ha petits pobles d’ètnies diferents  que van vestits amb roba tradicional de la seva ètnia (la més comú és la Hmong), encara que avui en dia molts d’ells no van amb aquestes robes i només ho fan pels turistes. Cada dia pugen a Sapa per vendre artesanies i intentar convèncer els turistes perquè vagin a casa seva a dormir a canvi de diners.

Aproximadament mig mes després vam anar a Myanmar, a un poble que es diu Mindat on viu l’ètnia chin. Les dones d’aquesta ètnia porten la cara tatuada. La història diu que un rei birmà robava les dones d’aquesta ètnia perquè les trobava molt guapes. Així que els homes van decidir pintar-les la cara amb carbó. Però com que s’esborrava van pensar de fer-ho d’una altra manera que era tatuar la cara barrejant bilis de búfal, greix de porc i sutge de les plantes fent servir espines per fer el tatuatge. El tatuatge el feien quan la noia tenia entre deu i quinze anys i l’agafaven entre unes tres persones. Quan el tatuatge estava acabat de fer, durant la setmana següent només podien beure líquids perquè la cara estava molt inflamada. Per sort,  el govern de Myanmar va prohibir que es segueixin fent tatuatges, encara que algunes d’elles ho segueixen fent.
La velleta amb tota la cara tatuada

Quan vam arribar al poble no ens va agradar gaire perquè estava tot ple de boira pixanera. Al cap d’una estona estàvem preguntant en un hotel i van passar uns nens i nenes que sortien de l’escola i tots se’ns van quedar mirant com si fossim extraterrestres.  Molts ens saludaven i unes nenes se’m van apropar i es van quedar dient-se coses i empenyent-se cap a mi. Al final se’m van apropar molt ràpidament i em van deixar una pulsera a la mà. No em va donar ni temps de dir-lis gràcies. I de lo sorpresa que estava se’m va caure al terra. Vam anar a buscar-les per dir-lis gràcies i elles se’m van tornar a apropar i aquest cop em van deixar una creu rosa i van tornar a marxar molt ràpidament.

El dia següent estàvem anant per anar a veure una dona de l’ètnia molt velleta que toca la flauta amb el nas i que és l’única que en sap.  De camí vam veure moltes dones amb la cara tatuada.

Jo penso que d’aquí uns anys serà com Sapa perquè hi haurà molts més turistes i tots voldran veure aquestes dones de l’ètnia i llavors les dones buscaran una forma de pintar-se la cara sense que sigui un tatuatge i portaran la roba típica sense que sigui la seva roba habitual. I tot per aconseguir diners dels turistes igual que a Sapa.

Helena




dilluns, 25 de setembre de 2017

Una carrera de fondo

Al final del primer mes empecé a sentirme una funcionaria del viaje. Era el máximo de tiempo que habíamos pasado fuera de casa hasta entonces y añoraba la sensación de saber que había un fin; un fin que me hiciera valorar el tiempo de vacaciones. Y como el final estaba lejano, y visitar cada país de forma aguda era imposible porque había que guardar fuerzas, cronificar el esfuerzo,  y también la ilusión, parecía la solución. Era como vivir una eternidad anhelada pero que al cabo de un siglo de tiempo extra se te hace un poooco laaaarga.

"Nuestro" paraiso en Vang Vieng (Laos)
Acabábamos de llegar a Camboya y el choque de encontrar tanta basura, esparcida y acumulada, me colapsó, a pesar de la belleza de Angkor Wat en Siem Reap. “Tengo ganas de llegar ya a Australia”, le acabé confesando un día a Helena. “Mamá, no puedes pensar así. Como mucho, piensa en el siguiente país”. Después de su sabio consejo, que seguro que se aplicaba a sí  misma, empecé a saborear mentalmente Laos. Como el Principito con su cita planeada con el zorro… pero pensar en otro país comporta pensar en pasar la frontera terrestre del país saliente y la del país entrante, y eso es muy pesado, física y mentalmente. Siempre bajo un sol de justicia y una humedad de sauna, y con las mochilas a cuestas, hay que caminar cientos de metros, rellenar un montón de papeles en ambas fronteras y evitar pagar una mordida de funcionarios corruptos que, por pequeño que sea el importe, te reconcome en lo más hondo. A base de socavar su paciencia y de macerar la nuestra, solemos franquear el paso sin soltar ni un céntimo, o pagando mucho menos de lo exigido. Después viene la ardua tarea de buscar un medio que nos transporte por el nuevo país, y sin tener aún dinero en su moneda. Y puede que no haya transportes (ni siquiera coches particulares para hacer autostop), o puede que salga al cabo de unas horas, o puede que sea obligado regatear porque te cobran el triple que a los lugareños. O puede que se den dos de estas circunstancias a la vez...

Pero entonces pasa una viejecita con dos bolsas cargadas de ladrillos, una en cada extremo de un palo de madera hincado en su hombro derecho, y vuelvo a la realidad. Recuerdo que estoy gozando de una impagable eternidad vacacional, que soy una turista afortunada,  y que el mínimo y buscado peaje por todo ello es habituarme a la realidad de cada país, respetarla y disfrutarla por su carácter excepcional dentro de mi cotidianidad.

Y ya en Laos, después de bañarnos en cascadas deslumbrantes por su salvaje belleza, o en el nacimiento de ríos de aguas azules y refrescantes, paisajes agrestes, frondosos e impenetrables; después de disfrutar de unos días de descanso en un bungaló de una isla del río Mekong, extasiados ante tanta agua y tanta isla de todos los tamaños, recuperé la ilusión por el viaje, siendo consciente de que estaba emprendiendo una nueva manera de viajar para mí: el viaje de larga duración.

Neus

dijous, 21 de setembre de 2017

"Elephant Cave"

Els meus pares em volien fer una sorpresa. Quan em van dir que la sopresa era anar a una cova que es deia  Elephant Cave em vaig  sentir desil.lusionada. Jo pensava que m'havien comprat una motxilla o un elefant de peluix...

Al dia següent vam agafar un cotxe per anar-hi i, quan vam arribar, enlloc d'una cova vam veure elefants, i em va sorprendre.  Jo vaig pensar que potser tenia alguna cosa en comú amb la cova perquè es deia Elephant Cave. I llavors els meus pares em van dir que la sorpresa no era anar a una cova, sinó muntar en elefant. Em vaig alegrar molt!

El meu pare i jo vam muntar cadascú en un elefant a la manera laosiana, que és sense cadira. Com que no ens acabaven d'agradar els noms que tenien els elefants, jo al meu li vaig posar Comilona, perquè no parava de menjar tot el que es trobava. I el meu pare li va posar a la seva elefanta el nom de Bambú perquè només menjava bambú. 

Després vam anar al riu i els que portaven les elefantes (els mahouts) els hi donaven ordres per a què ens tiressin. 

Va ser un dia genial i m'encantaria tornar a muntar en elefant! I encara millor amb la Comilona!

Helena



dissabte, 2 de setembre de 2017

Mi nicho sobre ruedas

Regresé del gimnasio a las ocho de  la mañana y supe lo que había pasado cuando vi que había siete mensajes en el contestador automático. “Esta máquina y yo somos incompatibles: si está ella, no estoy yo, así que deja tu mensaje después de oír la señal.” Ni siquiera recuerdo a quiénes pertenecían esas voces  grabadas, pero supongo que fueron mis hermanas y mis cuñados los que llamaron. Fui rápidamente a casa de mi padre, cerca de la mía, y allí estaba, tumbado, inerte en una cama en el comedor, y ahora empiezo a pensar que quizá se me ha mezclado un espacio con otro, o quizá no. ¿Por qué su cama no estaba en la habitación? 

Se había desplomado en el lavabo, y su cuerpo vivo o ya muerto había chocado con el inodoro. Su historial médico justificaba de sobras una muerte súbita y por eso vinieron directamente los de la funeraria a retirar su cadáver, enfundándolo en una bolsa azul con cremallera en el medio, y depositado  sobre una camilla lo bajaron por la angosta escalera de un antiguo edificio del barrio de Gràcia sin ascensor. Vi y oí cómo lo golpeaban en su intento de sacarlo del edificio, y me dolía, me dolían esos golpes. Me apresuré a salir al balcón cuando llegaron a la portería para verlo en su último paseo por la ciudad. Todo seguía su curso habitual: las motos y los autobuses seguían rodando, la gente pasaba por la acera al lado de mi padre y no se inmutaba, los ruidos de la ciudad eran ajenos a lo que estaba pasando. Para ellos no se había detenido el tiempo. 

Durante los primeros días busqué consuelo en todo lo que sabía que me proporcionaba felicidad hasta entonces, sin conseguirlo. Pero al tercer día de su muerte, salí a la calle y la ciudad olía a mar, una de esas pocas veces en que su aliento salado penetra hasta la médula de Barcelona, y recuerdo que las hojas de los árboles brillaban e incluso me detuve a observar la caída lenta y cadenciosa de una hoja hasta rozar, con su levedad, la acera. Y lo sentí; sentí un hilo que me conectaba directamente con mi padre, que me conectaba físicamente con mi padre… Aunque la tristeza perduró, la paz se había asentado de nuevo, pero aún quedaba el dolor por aquel golpe que la rotura del aneurisma de aorta abdominal le había infligido en el lavabo. Unas semanas después estaba con mi padre y mi hermana mediana en un parque de atracciones, por primera vez en nuestra vida. Bajábamos una escalera y mi padre trastabilló, y yo lo agarré en el aire, como un pajarillo que acomete su última pirueta, y entre mis brazos se murió. Plácida e indoloramente. Ese sueño curó lo que quedaba por sanar.

Recuerdo que de niña pensaba en qué sería de mí en el año 2000. Tendría 34 años... Nunca imaginé que sería el año en que me quedaría huérfana de padre, en que viviría mi segunda muerte importante. O quizá sería la tercera, pues soy nieta de un desaparecido, que  es un eufemismo de ser nieta de una persona a la que asesinaron en una cuneta y está enterrado con diez personas más, anónimas, en un lugar ya no desconocido, pero como si lo fuera, porque falta presupuesto y políticas de memoria histórica para establecer conexiones con el ADN de las familias que los buscan. Esta fue mi primera muerte, la que marcó el destino de la familia. La siguiente muerte sería la de su viuda, que acarreó con ocho hijos sola. 

Soñé y fantaseé con el año 2000 pero jamás pensé en 2017; no sé si hubiera tenido tanta imaginación como para proyectarme en este viaje que estamos realizando. Tampoco entiendo por qué estoy pensando en mis muertos mientras estoy en un autobús nocturno, camino de una isla de Camboya llamada Rong Sanloem. Puede que el hecho de ir tumbada en una especie de nicho sobre ruedas, mucho más cómodo que un asiento, pero espartano como cama, me haya conectado con el nicho elevado del cementerio de Montjuïc en el que hace  años depositamos el cuerpo de mi padre. Pero yo también tengo vistas: a Helena y a mí nos ha tocado en el piso superior.

El autobús se ha detenido, y por el conducto del aire acondicionado fluye un intenso olor a gasolina y la temperatura se ha elevado de golpe a unos cuarenta grados. Muchos se han  despertado, y junto con los que aún no dormíamos, hemos salido disparados al exterior. Pero algunos siguen dormitando en sus camas rodantes. No se dan cuenta de que están durmiendo en el infierno. El conductor trajina con herramientas diversas desde  detrás del autobús y el interior del mismo. No confío en que lo pueda arreglar. En nuestro país, el chófer no es un mecánico. Pero aquí, ¿quién sabe? Son las cinco de la mañana y llovizna en una localidad sin nombre para mí en medio de la nada, y ya algunos comercios comienzan a trabajar. La persona que trincha el bloque de hielo, primero con una sierra y luego lo introduce en una máquina oxidada de la cual sale troceado, nos proporciona taburetes a las diez personas que nos refugiamos allí del cansancio, la lluvia y la espera. Entonces vemos que el autobús arranca  y empezamos a correr detrás de él con la esperanza de que solo esté haciendo una prueba al motor, pero no. Se va. Sin nosotros. Una de las chicas alcanza el lateral del autocar y lo golpea, una vez, dos veces y finalmente se detiene. Los diez abandonados vamos llegando escalonadamente a la carrera. Entre estupefactos, indignados y temerosos de quedarnos tirados sin nuestras pertenencias, subimos, volvemos a tumbarnos en nuestros nichos sobre ruedas y no comentamos nada. Ni el conductor ni nosotros. Callados, hasta que la lluvia arrecia y empieza a penetrar por las ranuras del techo del bus parcheadas con celo. “Acércate a mí para no mojarte, Helena”. Y así, acurrucadas, acabamos el trayecto.

Neus
Lluís en su nicho rodante



dimarts, 29 d’agost de 2017

Para mear y no echar gota

En el nostre dia a dia a Santa Eulàlia ja acostumem a passar moltes hores en família. No obstant, hi ha unes hores en què l’Helena va a l’escola, o la Neus va a l’Institut, o bé jo em tanco al despatx a treballar. Així que res a veure amb l’intensiu que estem fent ara, passant les 24 hores del dia junts, pràcticament. Fins i tot ocórre que els temes de  conversa es repeteixen i ens hem de posar un màxim de vegades diari per dir “se m’ha fet l’estómac petit” i no avorrir als altres.

De tant en tant s’agraeix tenir unes hores per a tu i recordar que, a més de formar part d’una unitat familiar adorable, també ets un individu. 

M’agrada aprofitar aquestes estones, especialment, per córrer, o per anar per indrets on les meves dues inseparables no m’acaompanyarien amb tanta il·lusió (per exemple, si hi ha sangoneres). De fet, normalment jo les convido a venir amb mi, però elles declinen l’oferta i faciliten aquestes estones de comunió amb mi mateix. 

El primer d’aquests moments va ser a l’illa de Ko Phangan, a  Tailàndia; famosa per la festa de la lluna plena, però que destaca també per tenir unes platges precioses, i algunes d’elles difícils d’accedir. Nosaltres estàvem a Bottle Beach, i des d’allí vaig atravessar un camí pel mig de la selva que em va portar a una altra platja anomenada Coconout Beach. No és una jungla impenetrable plena d’animals ferotges, però sí prou tupida com per a que només puguis avançar pels camins que ja estan creats. La idea era sortir a córrer, però el desnivell del camí va deixar la sortida en una passejada a bon ritme, més aviat.

La segona escapada va ser a l’illa de Ko Rong Samloen, a Cambodja. Una illa que té dos punts d’arribada principals: o bé en un poble de pescadors, nucli més important de l’illa; o bé on es cocentren la major part de ressorts turístics, més a prop de les platges més conegudes. Nosaltres ens vam decantar per la primera opció, el qual va comportar un desencant inicial perquè els autòctons són força bruts, i una posterior reconciliació quan vam investigar les platges dels voltants. Però si volies anar a les platges de l’altre extrem de l’illa havies d’anar en barca. A mi em feia il·lusió anar-hi pel meu propi peu, així que em vaig posar a investigar. Els guiris que treballen en els hostals i porten anys vivint allà em donaven informació poc clara: uns que no s’hi podia accedir per terra, d’altres que eren més de cinc hores de camí…. Només coincidien en que no hi havien anat mai. I almenys un d’ells sí que em va saber dir on començava el camí. Així que, havent esmorzat, cap allà em vaig dirigir, i en menys de tres quarts d’hora em plantava en una població on em van dir que l’única manera de seguir era amb un taxi boat perquè hi havia una part  de manglar per on no hi havia camí. Els hi vaig dir que no portava diners i que si podia atravessar per l’aigua, al qual em van respondre que sí que era possible, però que ells em podien portar de franc si esperava vint minuts a que acabessin les cerveses, al qual vaig accedir. Per fer més amena l’espera em van convidar a la cervesa més aigualida que he provat mai, i després vaig descobrir el motiu, ja que posaven un bloc de gel gegant en un bidó d’uns 10 litres, i allí anaven buidant llaunes de cervesa calentes. Els vint minuts es van multiplicar per tres, i en aquest temps vam brindar unes dues centes vegades i vam acabar amb un pack de 24 llaunes, però va estar distret, i  a més em vaig estalviar mitja hora d’atravessar el manglar per l’aigua i mitja hora més de caminar per la selva. Em van deixar a Sarracen Bay, i des d’allí vaig anar fins a dues platges: Sunset Beach i Lazy Beach, veient monos pel camí. I la tornada sí que la vaig fer sencera, incloent la mitja hora amb l’aigua fins al pit, per atravessar el manglar.

La tercera sortida va ser de nou en una illa. Suposo que al ser petites conviden més  a que les inspeccionis exhaustivament. L’illa es diu Don Det i té la particularitat de ser una illa en un riu, en la regió de les mil illes en el riu Mekong, tot i que en l’estació de pluges el nivell de l’aigua puja i no n’hi ha tantes… El més destacable d’aquestes contrades són els ràpids i cascades que  fa el Mekong i la possibilitat de veure dofins d’Irawady; uns dofins de riu que no tenen musell i que malauradament són en perill d’extinció. La vegetació de l’illa està formada, principalment, per camps d’arròs,  canyes de bambú i uns  pocs arbres. De manera que vaig sortir ben aviat per evitar al màxim les hores de sol. La idea era atravessar tota l’illa, creuar per un pont a l’illa veïna, i recórrer aquesta fins a l’altre extrem, on hi havia opcions de veure els dofins i es podien observar alguns dels ràpids del riu. Entre anar i tornar eren uns 20 quilòmetres. Vaig veure els ràpids, però no vaig veure dofins (sembla que la temporada de pluges no és el millor moment). I de tanta estona corrent sense veure aigua quan vaig arribar a casa em vaig espantar perquè vaig fer un pipi ben curtet i d’un color pràcticament vermell. Així que vaig aprendre la lliçó de portar aigua quan surti a córrer.

Ara ja som al nord de Laos i en els darrers dies he fet un parell d’escapades més. Primer des de Nong Khiaw, una població a la riba del riu Nam Ou. L’objectiu inicial era pujar a un mirador però quan començava a pujar em van demanar dos euros per passar. No portava els diners, però, a més, detesto pagar per caminar per la muntanya. Així que me’n vaig anar a investigar si era cert el que m’havia dit el dia anterior un operador turístic: “no es pot anar per terra des de Nong Khiaw a Muang Ngoi perquè en temporada de pluges el camí està massa enfangat i només s’hi pot anar pel riu”.  La meva mentalitat matemàtica no admet negacions (o afirmacions) tan rotundes. Vaig fer una tercera part del camí, aproximadament, ja que en total eren 16 quilòmetres, i hi havia molt de fang i costava avançar. Així que la conclusió final és que no puc assegurar que s’hi pugui anar, però jo crec que sí. I de fet varies vegades vaig preguntar per Muang Ngoi assenyalant el camí i em deien que anava bé (del qual dedueixo que sí que s´hi podia arribar). Total, vaig arribar a casa havent passat per un parell de poblets i amb fang fins als tormells. El calçat va mutar de blau a marró íntegrament.

I per acabar amb aquesta entrada que s’està fent eterna acabo amb la darrera sortida, la qual va ser ahir. Resulta que al nord de Laos i de Tailàndia hi ha molts grups ètnics que viuen en petits poblats a les muntanyes. D’entrada ens feia il·lusió conèixer aquestes minories ètniques: com viuen, visitar-los, o fins i tot dormir en el seu poblat si es donava el cas. Però ha estat una decepció comprovar que tots els turistes ho volen i això s’ha convertit en un negoci. A la població on som ara, Muang Khua, ens demanaven 120 euros pels tres per anar a visitar un poblat sense ni tan sols passar la nit. Així que el propòsit de la meva sortida era anar a una població d’aquestes. Des del nostre poble en teníem una a cinc quilòmetres i una segona a vuit quilòmetres, pel mateix camí, i aquest era el meu objectiu. Les ètnies que hi habiten són els  khamu, però el que no es veia en el mapa era que tot era costa amunt. El camí era una pista per on passaven motos, així que no era molt agraït, però conforme anaves pujant les vistes compensaven. La primera població no quedava en el mateix camí, de manera que em vaig desviar i hi vaig entrar. D'entrada no veia a ningú; només cabanes petites fetes de bambú, gallines, porcs, ànecs, gossos, per tot arreu. Quan vaig veure gent, de cop i volta em vaig sentir invasiu, i vaig tornar enrere i vaig seguir pel camí principal fins arribar a la segona població. Aquest cop les cases quedaven a ambdós costats de la carretera, de manera que no vaig sentir que els violentava. Però a la pràctica sí que ho vaig fer, i aquí ve l’anècdota del dia, ja que dos nens de tres o quatre anys que voltaven per allà nus en veure’m van començar a plorar i van sortir corrent cap a la seva mare. El que em va semblar és que aquestes poblacions no són les poblaciones on et porta el guia perquè no vesteixen roba tradicional i això no llueix, i aquests nens petits mai havien vist un occidental. Aquesta vegada, per sort, sí que portava aigua, però ja era l’hora de tornar cap a l’hotel. Demà creuem a Vietnam i anirem a Sapa, a la muntanya, on de bien segur, esperen noves escapades; amb aigua, això sí, per pixar  i vessar gotes !

Lluís


dimarts, 15 d’agost de 2017

Sensación de libertad

Cuando llegas a Tailandia, y tampoco cambia mucho en Camboya, te sorprende ver que los motoristas no llevan casco. Ni el conductor, ni los múltiples acompañantes que pueden transportar. Hasta cinco personas hemos visto en una moto. Las combinaciones son infinitas: un adulto con un perrazo entre las piernas y un niño de tres años detrás; un adulto con un niño delante y otro niño detrás; un adulto con un bebé en una especie de mochila, dos niños en medio y la madre al final; un niño de diez años con tres amigos más pequeños que él; tres adultos y una maleta; una madre con un bebé en su pierna izquierda, sujeto con su brazo izquierdo, mientras conduce con la mano derecha y su hijo de dos años la abraza por la espalda, dos adultos con una rueda de tractor en medio o con una escalera de 4 metros de largo agarrada entre tres, y así hasta el infinito. Y todos sin casco.

No puedo evitar recordar las innumerables campañas de seguridad vial que tengo tatuadas en la memoria y, por lo tanto, no puedo evitar pensar que un motorista no tiene nada con qué protegerse en caso de accidente. Pero entiendo que tenemos culturas diferentes, de hecho no veo a nadie del país caminando, o van en moto o en una Pick up (en el caso de Tailandia), o en moto o en un Lexus (en el caso de Camboya). Sin duda se trata de una observación poco minuciosa, y nada científica,  desde un punto de vista estadístico, tanto como decir que en Albania todos conducen un Mercedes, pero es que en Albania casi todos tienen un Mercedes, de hace cien años o nuevo, pero lo tienen. Entonces empiezas a ver a los turistas occidentales que han alquilado una moto y tampoco llevan casco. “Ah, es que los cascos que te alquilan son de chicha y nabo, y no sirven para nada”, te comentan algunos. Pues será así. Pero también ves que los turistas van de tres en tres. ¿Qué? ¡Y sin casco!  Y después ves una familia occidental en moto: un niño de tres años delante, el padre con las manos en el manillar rodeando a su hijo, la madre detrás, y en su espalda lleva una mochila de crianza amorosa y respetuosa, con un bebé de unos ocho meses dentro. Todos sin casco. 

Y vuelvo a recordar todas las campañas de la DGT. Aunque años de publicidad  han neutralizado años de concienciación vial. Recuerdo un anuncio de una marca de coches: un hombre iba conduciendo por una carretera más que solitaria, él solo allí, rodeado de una naturaleza plácida, bella y esplendorosa, y se veía su brazo izquierdo, apoyado en la ventanilla bajada, y cómo se le erizaba el vello con el viento. Vendían la sensación de libertad, de placer, como la que se debe de sentir yendo en moto sin casco… Pero durante el viaje a menudo se me llena la boca de comentarios contrarios a esta práctica un pelín kamikaze de ir sin casco y llevar niños en la moto, hasta que nosotros no encontramos un transporte económico para ir al parque nacional de Khao Yai (Tailandia) y hacemos autostop. De siete veces que levantamos el dedo, siete veces  pararon al instante. ¡Esto no pasa en nuestro país! “Korp kun kap”, decíamos nosotros, “korp kun kap”, respondían ellos alzando sus manos juntas hasta la altura de su boca y arqueando un poco la espalda hacia delante. 

Una persona hizo más kilómetros de los que le tocaban para llevarnos hasta el parque, un enorme parque en el que para desplazarnos en busca de elefantes, gibones, osos, tigres, ciervos, cascadas… tuvimos que levantar muchas veces más el dedo pulgar de la mano derecha con una efectividad del cien por cien. Y la última persona, hasta paró para comprar un refresco para él y nos regaló tres refrescos a nosotros, e insistió para dejarnos, no en la ciudad en la que teníamos el hostal, sino directamente en nuestro alojamiento, y así lo hizo. ¡Esto no pasa en nuestro país! De siete vehículos, seis eran pick ups, y nos llevaban allí, en la caja enorme trasera, sin techo, sin asientos, sin cinturón de seguridad, vibrando al viento, sintiéndonos parte de aquellas altas copas de los árboles que se convertían en nuestro cielo,  empapándonos de los sonidos de la selva.  “Korp kun ka” le dijimos cuando nos dejó sanos y salvos en nuestro hostal, “korp kun kap” nos respondió él, con un saludo budista, repetido varias veces. Parecía que él se sentía aún más agradecido que nosotros por ayudarnos.

Korp kun ka, Tailandia,

Neus

dimecres, 9 d’agost de 2017

De platja en platja

Des de la darrera entrada ha plogut molt, però tampoc tant si tenim en compte que som en temporada de pluges per aquí.

Pel camí s'ha mort el portàtil: positiu per l'esquena, però negatiu per la vena productiva;  pel camí hem estat dormint en llocs sense connexió a Internet; però per sobre de tot, el camí ha estat prou distret i estimulant com per fer-nos deixar de banda el blog durant uns dies.

La recerca de la platja idílica va tenir el punt culminant a l'illla de Koh Tao. Allí em van regalar un curs de Open Water que m'acredita per poder fer submarinisme fins a 18 metres de profunditat.  Les platges d'aquesta illa et feien sentir com si fossis en una peixera sense necessitat de fer submarinisme; únicament amb un tub. L'ampolla d'oxígen aportava una ingravidesa que et feia sentir com si volessis, quelcom que no imaginava abans de viure l'experiència.

Vam intercalar una nova visita a una illa on vam conèixer les sangoneres del Parc Nacional de Kao Yai, a l'interior de Tailàǹdia, passant ràpidament per la capital, i atipant-nos de monuments Jemers, ja a Cambotja, a Angkor Wat. 

I la següënt illa va ser Koh Rong Samloen; amb un inici depriment, entrant en un petit port en construcció, com qui fa una gincama,  fent equilibris per sobre de taulons mig podrits, i arribant a un petit poble de pescadors ple d'escombreries.  Però li vam acabar trobant l'encant. A la que t'apartaves de la població era més fàcil trobar indrets amb màgia; platges més verges que a Tailàǹdia, tot i que probablement per poc temps veient el ritme al que construien més i més bungalows..... I el fet que no circulessin cotxes per l'illa i que no hi hagués carreteres feia més emocionafnt recorre-la de dalt a baix, a través de la jungla. Però el que caracteritzava a l'illa, principalment, era la fluorescèǹcia que emetia el plàncton, i que es podia apreciar quan es feia fosc, banyant-se a la platja i removent l'aigua, assistint a uns focs d'artifici muts, però excitants.

Tot plegat fa que hi hagi molt motius per aquest silenci d'un parell de setmanes. I esperem que n'hi hagi més, ja que segur que serà un bon senyal.

Lluís
Peixera de Koh Tao

dijous, 20 de juliol de 2017

Microcosmos

Al llegar a un lugar apartado de Tailandia siempre esperas encontrar el paraíso, tanto en sus playas como en su vegetación y sus gentes. Después de bajar de una embarcación para doce personas, crees que esos doce somos los elegidos para repoblar la tierra virgen y bella. Y a esos doce les sumas unos dos mil más, y te das cuenta de que somos una masa ingente de guiris que, como hormigas, vamos saliendo de nuestros escondrijos y nos dispersamos en busca de todos los tópicos pensables.

Nada más llegar a nuestro pequeño e inconfortable bungaló de un alojamiento que incluía en su nombre la ampulosa palabra “resort” y que no le hacía justicia, al menos en nuestro caso, conocimos a dos chicos de Cáceres. Luego fuimos a la piscina y conocimos a una familia de París de ascendencia asiática. Y, allí mismo, encadenamos una charla en francés con otra en español, al entablar conversación con una pareja gallega, mientras la piel se nos arrugaba más y más. Y llegó la hora de comer y, tras una no muy incesante búsqueda del lugar más barato, porque el hambre acuciaba, fuimos a parar a un bar ante el mar en el paseo. Y al cabo de unos minutos, llegó la familia francesa y se colocó detrás , y al cabo de más minutos llegó la pareja gallega y también se quedaron en ese bar. ¿Casualidad?

Después de comer fuimos a la playa en busca de esas aguas turquesas tan famosas pero encontramos unas aguas revueltas marrones pero muy cálidas que nos regalaron revolcones con sus olas. Al regresar a la toalla, a la izquierda estaba tumbada la familia de París y a su lado, los dos chicos de Cáceres. ¿Casualidad?

La casualidad fue que en ese momento vivimos todos juntos la experiencia de tener una serpiente preciosa de tonos azulados y verdosos paseándose por la arena, sorteando con su andar serpenteante las toallas. Dicen que suelen caer de los árboles o que descienden de los mismos. Ese es el hábitat de las serpientes, de los monos, de los varanos pero no de los tailandeses. Ellos están allí para trabajar para nosotros, los turistas, en ese microcosmos artificial del cual sacamos tantas fotos para mostrar cómo viven los tailandeses. 

Neus

                                         Vídeo grabado por nuestros vecinos de Cáceres. ¡Gracias!

Zoològic gratis a la platja (continuació)

Vam anar a una població que es diu Khanom per veure dofins roses al mar. I vam anar a preguntar per fer un tour i ens van dir que només hi havia un cinc per cent de probabilitats de veure’ls perquè feia molt vent. I vam decidir no fer el tour.

Al cap d’una estona vam anar a la platja amb la intenció de passejar una estona i agafar petxines, i la Neus va veure algun animal que semblava un dofí, i en Lluís i jo al principi no ens ho crèiem, fins que vam mirar cap al mar i vam veure dos dofins roses!  

Vam tenir molta sort!

Helena
Foto de la web de turismotailandes.com