dijous, 15 de març de 2018

Discussions absurdes

Durant tot aquest temps que portem viatjant, les úniques discussions que hem tingut han estat pel menjar. Sortíem de l’hotel, que quasi sempre era molt senzill, caminàvem una estona i jo deia: “Anem a mirar aquell restaurant?”. Miràvem el menú i el trobàvem massa car, i seguíem caminant. El meu pare proposava d’anar a un bar, el miràvem i la mama deia: “Jo en aquest bar no penso menjar! Hi ha escarbats, les cadires són minúscules, les estovalles foradades i està superbrut!”. I jo deia: “Doncs a mi em sembla bé menjar aquí”.  Al cap d’una estona passàvem per davant d’un restaurant tipus McDonalds i la mama deia: “Jo ja no puc més de gana! Menjo aquí!”.  I llavors el meu pare: “Jo no penso menjar una guarrada!”. I em preguntaven si jo volia quedar-m’hi, i jo els deia que tant em feia. I la meva mare deia: “Llavors on anem?”.  Ens enfadàvem i seguíem caminant. La meva mare: ”Anem al primer bar?”.  I el papa: “No vull anar al primer bar per demanar el més barat del menú!”. Així que, al final, tornàvem a l’hotel enfadats i sense haver sopat res. 

Això ens passa perquè estem molt temps viatjant i per tant tenim un baix pressupost.

Helena     

Diferències entre pobres i no pobres

Als païssos occidentals els pares cuiden molt dels nens: vigilen que mirin per creuar el carrer; no els deixen anar sols fins que gairebé són adolescents; porten els nens a jugar al parc i, si cal, juguen amb ells; els que van a la universitat arriben a casa i es posen a jugar amb el mòbil… En canvi, al Sudest Àsiatic els nens van amb moto de 3 en 3, cunduint-la ells, van a banyar-se sols a un riu amb corrent i es tiren de cap quan al seu costat hi ha una roca punxaguda, fins i tot nens d’uns 4 anys creuen carreteres principals sols. Hi ha nens que porten un matxet a les mans o dins d’un cistell i juguen amb qualsevol objecte. 

Jo trobo que els pares occidentals no haurien de vigilar tant els seus fills perquè pot ser que un nen no faci una cosa tant simple com posar-se dempeus  en un grunxador fins que vagi sol al parc. Però crec que als nens àsiatics els haurien de vigilar més perquè creuant una carretera principal es poden morir o fer-se moolt de mal.  

Helena

dissabte, 6 de gener de 2018

Contrastos

Marina Bay (Singapur)
Després de viatjar uns 4 mesos i mig per Àsia i veure quasi tots els habitants com viuen en barraques i alguns d'ells demanant-nos diners, arribar a Singapur ens va semblar com estar a Estats Units perquè estava ple de gratacels, la majoria nous, i  també hi havia trens, metros, centres comercials gegants i, si ho compares amb ciutats de Filipines, no hi havia trànsit. 

A Singapur vam pasar el meu aniversari. Va anar molt bé estar allà perquè vaig fer coses que a altres llocs d'Àsia no hi trobaries, com anar a un parc aquàtic, menjar toblerone i altres xocolates. La capital de Filipines, que és Manila, estava ple de gratacels però tots eren antiquats, vells, i bruts. Perquè allà hi ha molta gent pobra. 


Mesquita de Brunei
Si mires a la llista de PIB per càpita, Brunei i Singapur quasi estan al mateix nivell. Jo pensava que Brunei seria igual que Singapur, però el que es veu és que els que  tenen tots els diners són el sultà i 4 persones més. El sultà tè 1.800 habitacions, 270 banys i 5.000 cotxes. Vam parlar amb una persona que ens va dir que un cop a l'any, després del Ramadà,  el sultà convida a tota la gent de Brunei a beure algo i menjar. La persona amb qui vam parlar estava molt orgullosa d'això. 

Helena

La selva i els seus animals estan en perill

Durant aquest temps que portem per Àsia encara no havíem vist palmeres d’oli de palma o, si n’havíem vist, havia estat una extensió molt petita. En canvi, a Malàisia, quan anem amb autobús, taxi… durant quilòmetres i quilòmetres només veiem palmeres d’oli de palma. Per exemple, quan vam anar a una reserva d’orangutans, de camí només vam veuen palmeres d’oli de palma, i quan faltava més o menys un quilòmetre per arribar a la reserva és quan es va començar a veure selva.

A Malàisia i Indonèsia passa que, quan cremen selva per plantar palmeres d’oli de palma, hi ha tant de fum que no poden volar avions i els nens no poden anar a l’escola. L’illa de Borneo i l'illa de Sumatra són els únics llocs del món on viuen orangutans en llibertat. Si seguim menjant tants productes amb oli de palma o comprant productes de neteja amb oli de palma, arribarà un moment que no hi haurà selva i, per tant, tampoc orangutans. Jo penso que s’hauria de pujar un euro tot el menjar amb oli de palma, i en els productes de neteja 2 o 3 euros. Us aconsello mirar aquesta web: http://www.saynotopalmoil.com

Helena




dijous, 4 de gener de 2018

Aprenentatges

Demà farà sis mesos que vam començar el viatge. Per uns moments he pensat a fer balanç del què hem vist fins ara i anar-me preparant per quan tornem i algú pregunti (segur que aquesta pregunta caurà contínuament): “Quin país us ha agradat més?”. Però ja tindré temps per pensar-hi quan arribem i encara estiguem aterrant, lentament, assimilant que toca tornar a la vida quotidiana.

Així que encara no ha arribat l’hora. Tot té el seu moment.  Ara mateix, el sentiment que tinc en pensar que ja hem passat la meitat de l’aventura és més aviat de tristor. Si estiguéssim reaitzant una tasca tediosa aquesta fita reconfortaria i pensaria: “Ara ja fa baixada”. Però s’està molt bé viatjant, prefereixo que faci sempre pujada. Fa més o menys un mes, a Palawan, vam conèixer un americà que havia venut l’empresa i s’havia prejubilat amb 50 anys; les seves propietats les tenia totes llogades, de manera que tècnicament era un homeless, ja que no sabia on aniria a dormir l’endemà i només comptava amb una petita motxilla. Jo també em vull prejubilar, però em falta l’empresa. L’esperit de homeless sempre l’he tingut, les ganes, l’energia... però em falta l’empresa. Què hi farem!

Durant aquests sis mesos hem après moltes coses. Hem après que no sempre es pot viatjar al ritme de qui té quinze dies de vacances. Per exemple, ara som a Kuching, a la part de Malàisia de l’illa de Borneo, on portem una setmana i encara hi serem tres dies més. Però després d’aquests dies més relaxats agafarem un parell d’avions i serem al darrer país asiàtic del nostre periple: Indonèsia. Hi arribarem amb les piles carregades i començarem per Komodo, visitarem el Parc Nacional, nedarem, veurem animals i ens mourem d’un lloc a l’altre, fins que el cos i/o la ment ens demanin parar.

També hem après molta geografia, molta etnografia, geologia i fins i tot hem tingut unes lliçons de zoologia de primera mà. El darrer descobriment, en aquesta darrera àrea, un lemur volador: l’animal més proper als primats, nocturn, amb unes ales que li permeten planejar. O descobrir que els lemurs platejats tenen cries taronges, el qual et fa repensar l’enigma que demana de quin color és el caballo blanco de Santiago...  Quan hi penses és com haver assistit a un munt de documentals d’animals en directe.





I no em puc oblidar dels coneixements en botànica, i menys ara que estic pensant en la rafflesia que veurem demà, la flor més gran del món. Una flor que floreix cada deu anys i que pot arribar a pesar 10 quilograms. Té un procés de gestació de nou mesos i fa tanta pudor que també se la coneix com la flor del cadàver. I dic que la veurem perquè abans ens hem informat i des del parc nacional ens han dit que ara mateix se'n pot veure una de 64 cm de diàmetre.

Tot i que també hem perdut algunes facultats i es pot dir que també hem “desaprès” algunes coses. Per exemple, hem oblidat el que és estar sol. Hem estat tan junts els tres que a vegades se’ns fa dur separar-nos per anar a fer quelcom sols. Quan arribem a Santa Eulàlia crec que al principi anirem junts a comprar el pa, a la piscina, a passejar la Boira, etc. Però segur que no serà el més dur de tornar.

Lluís


dimecres, 20 de desembre de 2017

Ángeles caídos

Si llegas a una ciudad que se llama Angeles y te recibe una nube de polución arrastrada por los innumerables vehículos de la  prehistoria que todavía circulan y circularán, en un perpetuo  atasco, con seis vías separadas por una mediana insalvable, no hay buenos augurios de haber llegado al paraíso.

Si encuentras adolescentes que viven en la calle, con la mirada perdida y mate, y te escudriñan de arriba abajo y de abajo arriba para detectar un punto débil en tus bolsillos y en tus mochilas, sin detectar la oportunidad pero sin renunciar a la posibilidad, ya empiezas a pensar que estás en el purgatorio.

Pero, si continúas caminando y un enjambre de niños harapientos y descalzos te piden dinero extendiendo su mano derecha hacia tu cuerpo, mientras se tapan la izquierda y con ella pretenden trepar hacia tu mochila delantera, bien cerrada, y tú observas todo el conato de robo, perpleja, desarmada y entristecida, casi más por su falta de pericia (aunque no se le puede negar perseverancia) que por el acto en sí, claramente estás a las puertas del infierno. 

Entonces giras a la izquierda siguiendo las indicaciones del Mapsme que te guía hacia el hotel y aparece una calle, dinámica, con bares a lado y lado, y ves un viejo occidental acompañado de una filipina joven, y en la siguiente mesa dos occidentales más rayando la muerte, y detrás un anciano obeso con calcetines blancos clavados hasta su media pierna edematosa, tomando una cerveza detrás de otra, y cuatro más en la barra mirando hacia la ciudad, y pasa por tu lado un octogenario con otra jovencita, y detrás un nonagenario renqueando con otra veinteañera del brazo, y dos más en el 7 eleven, comprando con dos adolescentes… Y llegas a tu humilde hotel y observas un cartel: “NO ID, NO ENTER”. Y visitas la piscina, y descubres como siempre que todos los hoteles tienen magníficos fotógrafos que consiguen sacar muy mejorado el charco que tienen hasta hacerlo parecer una piscina olímpica, pero la realidad está ante tus ojos, y no tienes ganas de meterte en una bañera no translúcida, y ves que en la mesa, al lado de la piscina, hay otro septuagenario con otra veinteañera, con el ritual de parecer una pareja consensuada por ambos. Sí, estás ardiendo en el infierno. Corroborado por la presencia de un casino gigante en la arteria principal. Y un campo de golf a la vuelta de la esquina.

El mundo occidental, y el oriental tampoco se libra de esta lacra, llega a algunos países de Asia con la billetera cargada para comprar cuerpos y almas,  jóvenes cuerpos y jóvenes almas. Contratan estancias por semanas y por meses en esos hoteles estilo Muerte en Venecia, con tanta decadencia acumulada, además de humo de cigarrillos. Están comprando sexo y también están comprando la vida de cada una de ellas. ¿Conocerán ellas alguna vez el paraíso? Huir de esta ciudad no les garantiza estar a salvo de estos depredadores: hay más y repartidos por tantos sitios… Por las calles de la ciudad pasean los cadáveres que dejan a su paso: adolescentes con bebés, niños malnutridos, solos, malviviendo en la calle, ancianas desdentadas que ya no pueden mostrarse en ningún escaparate… Cuando la mirada de estos vejestorios libidinosos  se cruza con la mía, me doy cuenta de que intento transmitirles toda mi animadversión, rechazo y juicio, y en ocasiones creo percibir algo de vergüenza cuando asienten cabizbajos, pero en otras se envalentonan y alzan el mentón, desafiando todas las leyes que imperan en su país y en el mío. Y aún sin toda esa legislación de mi lado, está claro que poner precio al sexo es  poner precio a la vida.

Neus

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Microrelats

Same, same (en un restaurant baratet de Vietnam, Laos o Cambotja)

Cambrer: Ja sabeu el que voleu?
Client 1, sorprès per la quantitat de plats que hi ha per escollir: Em pensó que necessitarem cinc minuts més per acabar de llegar la carta.
5 minuts després…..
Client 1: Una pregunta, el plat número 3 què és exactament ?
Cambrer: Arròs amb verdures
Client 1: I el número 4?
Cambrer: Arròs amb verdures
Client 1: Ah! Es el mateix ?
Cambrer: Same, same
Client 1: Molt bé. Doncs jo voldré un plat número 3.
Client 2: jo voldré les verdures amb salsa d’all
Client 3: I jo voldré el pollastre amb arròs
El cambrer pren nota i surt al cap d’un parell de minuts amb la moto. Torna portant una bossa amb algunes verdures.
Passats 5 minuts més el cambrer torna amb els plats i els clients proven el seu menjar i el dels seus companys.
Client 1: el meu arròs amb verdure està bo.  A veure les teves verdures?  Mmmm. Són les mateixes que tinc a l’arròs.
Client 3: el meu pollastre amb arròs també porta les mateixes verdures. El proper dia que ningú demani les verdures amb all, millor, que a mi no m’agraden gaire i em toquen de retruc.

Sóc un paio vulgar (poble hippie de motxillers al nord de Tailàndia)

Fa pocs dies vam anar a un poble que es diu Pai, al nord de Tailàndia. Sembla que es va començar a fer famós perquè els hippies de Tailàndia freqüentaven molt aquest poble.  Els turistes de seguida es van animar, i avui en dia és un poble molt turístic. Tot i així, segueix essent tranquil. L’entorn acompanya, suposo. Un dels dies que vam ser aquí vam anar caminant fins a una cascada i els darrers quilòmetres del camí cada dos minuts una dona ens saludava amb molta alegria i feia gestos posant-se dos dits a la boca, oferint-nos marihuana. Potser té quelcom a veure amb la tranquilitat que es respira al poble, tot i haver-hi tants turistes....
La qüestió és que el dia abans de marxar vaig anar a treure diners a un caixer i em vaig oblidar d’agafar la targeta (tot i que no vaig fer cap encàrrec a les senyores simpàtiques de prop de la cascada).
Quan et passa algo així penses: “Mira que sóc soca, com puc ser tan despistat. Sort que demà em tornaran la targeta quan la vagi a demanar al banc.”  Només et consola sentir-te genuí, de manera que també penses: “Sóc així d’especial. Què hi vols fer! T’has d’acceptar com ets.”
La meva sorpresa va venir el dia següent quan vaig anar al banc. Sí que tenien la targeta, i després d’omplir uns quants papers i signar varies vegades me la van donar. El que em va soprendre va ser quan em van donar un feix de 7 o 8 targetes i em van preguntar si alguna d’aquelles era la meva. Allò provenia d’un sol caixer ? Acumulada en quant ? Dos, tres dies ? Una setmana, màixm? No ho sé. Només sé que en aquests casos m’hauré de consolar pensant que a tothom li pot passar, enlloc de sentir-me diferent.

La posta de sol està sobrevalorada (darrer vespre a Mandalay, Myanmar)

Vam estar un parell de dies a Mandalay, la segona ciutat de Myanmar.  La veritat és que és un dels indrets que menys ens van agradar de Myanmar, però en aquest país la gent que coneixes sempre pot fer que et sentis a gust.

Agafàvem un autocar a les nou del vespre i vam decidir anar amb les motxilles als afores de Mandalay, on hi ha un pont de fusta de més d’un quilòmetre que atravessa un llac. Es un dels atractius turístics de la ciutat; especialment per anar a veure com surt el sol o com es pon.

Vam sortir una mica justos de temps i com que el taxi era força car vam optar per un transport local. Després de diversos intents preguntant aquí i allà ho vam aconseguir. El cobrador ens va fer pagar el doble i això no ens va agradar gaire. No obstant, estàvem acostumats que a altres països ens cobraven més que als autòctons per qualsevol cosa, tot i que a Myanmar era el primer cop que ens passava (o aquesta sensació ens havia donat fins aleshores). Aquest cop va ser força desagradable perquè el cobrador no en va tenir prou amb cobrar-nos el doble; a sobre, es reia de nosaltres fent comentaris als altres passatgers.

El vehicle era un model “llauna de sardines” que en un país occidental hauria portat uns vuit passatgers i allà en portava gairebé trenta, inclosos els que anaven al sostre, agafant-se com podien.  S’aturava a tot arreu, i ben aviat vam comprendre que no arribaríem a veure la posta de sol. Finalment, vam baixar a uns 300 metres del llac quan ja era fosc. Ens hi vam acostar carregant les motxilles amb el consol de que almenys veuríem el llac, i potser el pont des de la llunyania. Però ja era massa fosc. Ni pont, ni posta de sol que, tot i que estan sobrevalorades en el meu parer, sempre són boniques de veure...

Així que enlloc d’anar cap on era el pont, com que ja no tenia gràcia veure’l a les fosques, vam anar caminant cap a l’estació de bus. Ara bé, estava a uns vuit quilòmetres i per on erem nosaltres eren barris pobres on no passava ni un taxi. Quan ja portàvem una estona vam veure un autocar aturat i vam preguntar on podiem trobar un transport que ens dugués a l’estació de bus. Ens van dir que ells mateixos ens hi durien i que en deu minuts es posarien en marxa. Ens van treure cadires, ens van oferir aigua i tot eren atencions per part de molts passatgers que baixaven a veure’ns.  Al cap d’uns minuts vam veure que parlaven entre ells i semblava que no es posaven d’acord en alguna cosa. Finalment, ens van explicar que ells no anaven cap a l’estació i que ens acostarien el màxim que els hi vingués de camí. Quan vam pujar a l’autocar tot de joves universitaris ens van aclamar i aplaudir enmig de molt d’enrenou: erem l’espectacle. Tenien la música posada a un volum força alt i anaven cantant.  Ens ho vam passar en gran i vam descobrir aquesta cançó d’un grup de Myanmar que es diu Iron Cross que posteriorment hem escoltat moltes vegades. Aquí deixo l’enllaç:


I aquí un enllaç de la gresca a l’autobus:



Per acabar de girar el rumb negatiu que havia près el dia, al lloc on ens va deixar l’autocar vam preguntar en una botiga on podíem trobar un taxi per arribar a l’estació i ells mateixos es van oferir per portar-nos. Quan vam arribar a l’estació estàvem contents i ningú recordava que un revisor ens havia cobrat el doble i s’havia rigut de nosaltres, ni de que havíem fet la mala elecció d’anar en transport públic enlloc d’agafar un taxi i ens havíem perdut una posta de sol sobrevalorada. El que no estava sobrevalorat és el fet que l’autocar que vam agafar era el millor que hem agafat en tot el viatge; això va ser el punt i final a un dia que va girar com un mitjó.

Lluís

L’espectacle que d’aquí uns anys serà com Sapa

A Vietnam vam estar en un poble que es diu Sapa.  En els voltants hi ha petits pobles d’ètnies diferents  que van vestits amb roba tradicional de la seva ètnia (la més comú és la Hmong), encara que avui en dia molts d’ells no van amb aquestes robes i només ho fan pels turistes. Cada dia pugen a Sapa per vendre artesanies i intentar convèncer els turistes perquè vagin a casa seva a dormir a canvi de diners.

Aproximadament mig mes després vam anar a Myanmar, a un poble que es diu Mindat on viu l’ètnia chin. Les dones d’aquesta ètnia porten la cara tatuada. La història diu que un rei birmà robava les dones d’aquesta ètnia perquè les trobava molt guapes. Així que els homes van decidir pintar-les la cara amb carbó. Però com que s’esborrava van pensar de fer-ho d’una altra manera que era tatuar la cara barrejant bilis de búfal, greix de porc i sutge de les plantes fent servir espines per fer el tatuatge. El tatuatge el feien quan la noia tenia entre deu i quinze anys i l’agafaven entre unes tres persones. Quan el tatuatge estava acabat de fer, durant la setmana següent només podien beure líquids perquè la cara estava molt inflamada. Per sort,  el govern de Myanmar va prohibir que es segueixin fent tatuatges, encara que algunes d’elles ho segueixen fent.
La velleta amb tota la cara tatuada

Quan vam arribar al poble no ens va agradar gaire perquè estava tot ple de boira pixanera. Al cap d’una estona estàvem preguntant en un hotel i van passar uns nens i nenes que sortien de l’escola i tots se’ns van quedar mirant com si fossim extraterrestres.  Molts ens saludaven i unes nenes se’m van apropar i es van quedar dient-se coses i empenyent-se cap a mi. Al final se’m van apropar molt ràpidament i em van deixar una pulsera a la mà. No em va donar ni temps de dir-lis gràcies. I de lo sorpresa que estava se’m va caure al terra. Vam anar a buscar-les per dir-lis gràcies i elles se’m van tornar a apropar i aquest cop em van deixar una creu rosa i van tornar a marxar molt ràpidament.

El dia següent estàvem anant per anar a veure una dona de l’ètnia molt velleta que toca la flauta amb el nas i que és l’única que en sap.  De camí vam veure moltes dones amb la cara tatuada.

Jo penso que d’aquí uns anys serà com Sapa perquè hi haurà molts més turistes i tots voldran veure aquestes dones de l’ètnia i llavors les dones buscaran una forma de pintar-se la cara sense que sigui un tatuatge i portaran la roba típica sense que sigui la seva roba habitual. I tot per aconseguir diners dels turistes igual que a Sapa.

Helena




dilluns, 25 de setembre de 2017

Una carrera de fondo

Al final del primer mes empecé a sentirme una funcionaria del viaje. Era el máximo de tiempo que habíamos pasado fuera de casa hasta entonces y añoraba la sensación de saber que había un fin; un fin que me hiciera valorar el tiempo de vacaciones. Y como el final estaba lejano, y visitar cada país de forma aguda era imposible porque había que guardar fuerzas, cronificar el esfuerzo,  y también la ilusión, parecía la solución. Era como vivir una eternidad anhelada pero que al cabo de un siglo de tiempo extra se te hace un poooco laaaarga.

"Nuestro" paraiso en Vang Vieng (Laos)
Acabábamos de llegar a Camboya y el choque de encontrar tanta basura, esparcida y acumulada, me colapsó, a pesar de la belleza de Angkor Wat en Siem Reap. “Tengo ganas de llegar ya a Australia”, le acabé confesando un día a Helena. “Mamá, no puedes pensar así. Como mucho, piensa en el siguiente país”. Después de su sabio consejo, que seguro que se aplicaba a sí  misma, empecé a saborear mentalmente Laos. Como el Principito con su cita planeada con el zorro… pero pensar en otro país comporta pensar en pasar la frontera terrestre del país saliente y la del país entrante, y eso es muy pesado, física y mentalmente. Siempre bajo un sol de justicia y una humedad de sauna, y con las mochilas a cuestas, hay que caminar cientos de metros, rellenar un montón de papeles en ambas fronteras y evitar pagar una mordida de funcionarios corruptos que, por pequeño que sea el importe, te reconcome en lo más hondo. A base de socavar su paciencia y de macerar la nuestra, solemos franquear el paso sin soltar ni un céntimo, o pagando mucho menos de lo exigido. Después viene la ardua tarea de buscar un medio que nos transporte por el nuevo país, y sin tener aún dinero en su moneda. Y puede que no haya transportes (ni siquiera coches particulares para hacer autostop), o puede que salga al cabo de unas horas, o puede que sea obligado regatear porque te cobran el triple que a los lugareños. O puede que se den dos de estas circunstancias a la vez...

Pero entonces pasa una viejecita con dos bolsas cargadas de ladrillos, una en cada extremo de un palo de madera hincado en su hombro derecho, y vuelvo a la realidad. Recuerdo que estoy gozando de una impagable eternidad vacacional, que soy una turista afortunada,  y que el mínimo y buscado peaje por todo ello es habituarme a la realidad de cada país, respetarla y disfrutarla por su carácter excepcional dentro de mi cotidianidad.

Y ya en Laos, después de bañarnos en cascadas deslumbrantes por su salvaje belleza, o en el nacimiento de ríos de aguas azules y refrescantes, paisajes agrestes, frondosos e impenetrables; después de disfrutar de unos días de descanso en un bungaló de una isla del río Mekong, extasiados ante tanta agua y tanta isla de todos los tamaños, recuperé la ilusión por el viaje, siendo consciente de que estaba emprendiendo una nueva manera de viajar para mí: el viaje de larga duración.

Neus

dijous, 21 de setembre de 2017

"Elephant Cave"

Els meus pares em volien fer una sorpresa. Quan em van dir que la sopresa era anar a una cova que es deia  Elephant Cave em vaig  sentir desil.lusionada. Jo pensava que m'havien comprat una motxilla o un elefant de peluix...

Al dia següent vam agafar un cotxe per anar-hi i, quan vam arribar, enlloc d'una cova vam veure elefants, i em va sorprendre.  Jo vaig pensar que potser tenia alguna cosa en comú amb la cova perquè es deia Elephant Cave. I llavors els meus pares em van dir que la sorpresa no era anar a una cova, sinó muntar en elefant. Em vaig alegrar molt!

El meu pare i jo vam muntar cadascú en un elefant a la manera laosiana, que és sense cadira. Com que no ens acabaven d'agradar els noms que tenien els elefants, jo al meu li vaig posar Comilona, perquè no parava de menjar tot el que es trobava. I el meu pare li va posar a la seva elefanta el nom de Bambú perquè només menjava bambú. 

Després vam anar al riu i els que portaven les elefantes (els mahouts) els hi donaven ordres per a què ens tiressin. 

Va ser un dia genial i m'encantaria tornar a muntar en elefant! I encara millor amb la Comilona!

Helena