Para mear y no echar gota

En el nostre dia a dia a Santa Eulàlia ja acostumem a passar moltes hores en família. No obstant, hi ha unes hores en què l’Helena va a l’escola, o la Neus va a l’Institut, o bé jo em tanco al despatx a treballar. Així que res a veure amb l’intensiu que estem fent ara, passant les 24 hores del dia junts, pràcticament. Fins i tot ocórre que els temes de  conversa es repeteixen i ens hem de posar un màxim de vegades diari per dir “se m’ha fet l’estómac petit” i no avorrir als altres.

De tant en tant s’agraeix tenir unes hores per a tu i recordar que, a més de formar part d’una unitat familiar adorable, també ets un individu. 

M’agrada aprofitar aquestes estones, especialment, per córrer, o per anar per indrets on les meves dues inseparables no m’acaompanyarien amb tanta il·lusió (per exemple, si hi ha sangoneres). De fet, normalment jo les convido a venir amb mi, però elles declinen l’oferta i faciliten aquestes estones de comunió amb mi mateix. 

El primer d’aquests moments va ser a l’illa de Ko Phangan, a  Tailàndia; famosa per la festa de la lluna plena, però que destaca també per tenir unes platges precioses, i algunes d’elles difícils d’accedir. Nosaltres estàvem a Bottle Beach, i des d’allí vaig atravessar un camí pel mig de la selva que em va portar a una altra platja anomenada Coconout Beach. No és una jungla impenetrable plena d’animals ferotges, però sí prou tupida com per a que només puguis avançar pels camins que ja estan creats. La idea era sortir a córrer, però el desnivell del camí va deixar la sortida en una passejada a bon ritme, més aviat.

La segona escapada va ser a l’illa de Ko Rong Samloen, a Cambodja. Una illa que té dos punts d’arribada principals: o bé en un poble de pescadors, nucli més important de l’illa; o bé on es cocentren la major part de ressorts turístics, més a prop de les platges més conegudes. Nosaltres ens vam decantar per la primera opció, el qual va comportar un desencant inicial perquè els autòctons són força bruts, i una posterior reconciliació quan vam investigar les platges dels voltants. Però si volies anar a les platges de l’altre extrem de l’illa havies d’anar en barca. A mi em feia il·lusió anar-hi pel meu propi peu, així que em vaig posar a investigar. Els guiris que treballen en els hostals i porten anys vivint allà em donaven informació poc clara: uns que no s’hi podia accedir per terra, d’altres que eren més de cinc hores de camí…. Només coincidien en que no hi havien anat mai. I almenys un d’ells sí que em va saber dir on començava el camí. Així que, havent esmorzat, cap allà em vaig dirigir, i en menys de tres quarts d’hora em plantava en una població on em van dir que l’única manera de seguir era amb un taxi boat perquè hi havia una part  de manglar per on no hi havia camí. Els hi vaig dir que no portava diners i que si podia atravessar per l’aigua, al qual em van respondre que sí que era possible, però que ells em podien portar de franc si esperava vint minuts a que acabessin les cerveses, al qual vaig accedir. Per fer més amena l’espera em van convidar a la cervesa més aigualida que he provat mai, i després vaig descobrir el motiu, ja que posaven un bloc de gel gegant en un bidó d’uns 10 litres, i allí anaven buidant llaunes de cervesa calentes. Els vint minuts es van multiplicar per tres, i en aquest temps vam brindar unes dues centes vegades i vam acabar amb un pack de 24 llaunes, però va estar distret, i  a més em vaig estalviar mitja hora d’atravessar el manglar per l’aigua i mitja hora més de caminar per la selva. Em van deixar a Sarracen Bay, i des d’allí vaig anar fins a dues platges: Sunset Beach i Lazy Beach, veient monos pel camí. I la tornada sí que la vaig fer sencera, incloent la mitja hora amb l’aigua fins al pit, per atravessar el manglar.

La tercera sortida va ser de nou en una illa. Suposo que al ser petites conviden més  a que les inspeccionis exhaustivament. L’illa es diu Don Det i té la particularitat de ser una illa en un riu, en la regió de les mil illes en el riu Mekong, tot i que en l’estació de pluges el nivell de l’aigua puja i no n’hi ha tantes… El més destacable d’aquestes contrades són els ràpids i cascades que  fa el Mekong i la possibilitat de veure dofins d’Irawady; uns dofins de riu que no tenen musell i que malauradament són en perill d’extinció. La vegetació de l’illa està formada, principalment, per camps d’arròs,  canyes de bambú i uns  pocs arbres. De manera que vaig sortir ben aviat per evitar al màxim les hores de sol. La idea era atravessar tota l’illa, creuar per un pont a l’illa veïna, i recórrer aquesta fins a l’altre extrem, on hi havia opcions de veure els dofins i es podien observar alguns dels ràpids del riu. Entre anar i tornar eren uns 20 quilòmetres. Vaig veure els ràpids, però no vaig veure dofins (sembla que la temporada de pluges no és el millor moment). I de tanta estona corrent sense veure aigua quan vaig arribar a casa em vaig espantar perquè vaig fer un pipi ben curtet i d’un color pràcticament vermell. Així que vaig aprendre la lliçó de portar aigua quan surti a córrer.

Ara ja som al nord de Laos i en els darrers dies he fet un parell d’escapades més. Primer des de Nong Khiaw, una població a la riba del riu Nam Ou. L’objectiu inicial era pujar a un mirador però quan començava a pujar em van demanar dos euros per passar. No portava els diners, però, a més, detesto pagar per caminar per la muntanya. Així que me’n vaig anar a investigar si era cert el que m’havia dit el dia anterior un operador turístic: “no es pot anar per terra des de Nong Khiaw a Muang Ngoi perquè en temporada de pluges el camí està massa enfangat i només s’hi pot anar pel riu”.  La meva mentalitat matemàtica no admet negacions (o afirmacions) tan rotundes. Vaig fer una tercera part del camí, aproximadament, ja que en total eren 16 quilòmetres, i hi havia molt de fang i costava avançar. Així que la conclusió final és que no puc assegurar que s’hi pugui anar, però jo crec que sí. I de fet varies vegades vaig preguntar per Muang Ngoi assenyalant el camí i em deien que anava bé (del qual dedueixo que sí que s´hi podia arribar). Total, vaig arribar a casa havent passat per un parell de poblets i amb fang fins als tormells. El calçat va mutar de blau a marró íntegrament.

I per acabar amb aquesta entrada que s’està fent eterna acabo amb la darrera sortida, la qual va ser ahir. Resulta que al nord de Laos i de Tailàndia hi ha molts grups ètnics que viuen en petits poblats a les muntanyes. D’entrada ens feia il·lusió conèixer aquestes minories ètniques: com viuen, visitar-los, o fins i tot dormir en el seu poblat si es donava el cas. Però ha estat una decepció comprovar que tots els turistes ho volen i això s’ha convertit en un negoci. A la població on som ara, Muang Khua, ens demanaven 120 euros pels tres per anar a visitar un poblat sense ni tan sols passar la nit. Així que el propòsit de la meva sortida era anar a una població d’aquestes. Des del nostre poble en teníem una a cinc quilòmetres i una segona a vuit quilòmetres, pel mateix camí, i aquest era el meu objectiu. Les ètnies que hi habiten són els  khamu, però el que no es veia en el mapa era que tot era costa amunt. El camí era una pista per on passaven motos, així que no era molt agraït, però conforme anaves pujant les vistes compensaven. La primera població no quedava en el mateix camí, de manera que em vaig desviar i hi vaig entrar. D'entrada no veia a ningú; només cabanes petites fetes de bambú, gallines, porcs, ànecs, gossos, per tot arreu. Quan vaig veure gent, de cop i volta em vaig sentir invasiu, i vaig tornar enrere i vaig seguir pel camí principal fins arribar a la segona població. Aquest cop les cases quedaven a ambdós costats de la carretera, de manera que no vaig sentir que els violentava. Però a la pràctica sí que ho vaig fer, i aquí ve l’anècdota del dia, ja que dos nens de tres o quatre anys que voltaven per allà nus en veure’m van començar a plorar i van sortir corrent cap a la seva mare. El que em va semblar és que aquestes poblacions no són les poblaciones on et porta el guia perquè no vesteixen roba tradicional i això no llueix, i aquests nens petits mai havien vist un occidental. Aquesta vegada, per sort, sí que portava aigua, però ja era l’hora de tornar cap a l’hotel. Demà creuem a Vietnam i anirem a Sapa, a la muntanya, on de bien segur, esperen noves escapades; amb aigua, això sí, per pixar  i vessar gotes !

Lluís