dimarts, 10 d’octubre del 2017

Microrelats

Same, same (en un restaurant baratet de Vietnam, Laos o Cambotja)

Cambrer: Ja sabeu el que voleu?
Client 1, sorprès per la quantitat de plats que hi ha per escollir: Em pensó que necessitarem cinc minuts més per acabar de llegar la carta.
5 minuts després…..
Client 1: Una pregunta, el plat número 3 què és exactament ?
Cambrer: Arròs amb verdures
Client 1: I el número 4?
Cambrer: Arròs amb verdures
Client 1: Ah! Es el mateix ?
Cambrer: Same, same
Client 1: Molt bé. Doncs jo voldré un plat número 3.
Client 2: jo voldré les verdures amb salsa d’all
Client 3: I jo voldré el pollastre amb arròs
El cambrer pren nota i surt al cap d’un parell de minuts amb la moto. Torna portant una bossa amb algunes verdures.
Passats 5 minuts més el cambrer torna amb els plats i els clients proven el seu menjar i el dels seus companys.
Client 1: el meu arròs amb verdure està bo.  A veure les teves verdures?  Mmmm. Són les mateixes que tinc a l’arròs.
Client 3: el meu pollastre amb arròs també porta les mateixes verdures. El proper dia que ningú demani les verdures amb all, millor, que a mi no m’agraden gaire i em toquen de retruc.

Sóc un paio vulgar (poble hippie de motxillers al nord de Tailàndia)

Fa pocs dies vam anar a un poble que es diu Pai, al nord de Tailàndia. Sembla que es va començar a fer famós perquè els hippies de Tailàndia freqüentaven molt aquest poble.  Els turistes de seguida es van animar, i avui en dia és un poble molt turístic. Tot i així, segueix essent tranquil. L’entorn acompanya, suposo. Un dels dies que vam ser aquí vam anar caminant fins a una cascada i els darrers quilòmetres del camí cada dos minuts una dona ens saludava amb molta alegria i feia gestos posant-se dos dits a la boca, oferint-nos marihuana. Potser té quelcom a veure amb la tranquilitat que es respira al poble, tot i haver-hi tants turistes....
La qüestió és que el dia abans de marxar vaig anar a treure diners a un caixer i em vaig oblidar d’agafar la targeta (tot i que no vaig fer cap encàrrec a les senyores simpàtiques de prop de la cascada).
Quan et passa algo així penses: “Mira que sóc soca, com puc ser tan despistat. Sort que demà em tornaran la targeta quan la vagi a demanar al banc.”  Només et consola sentir-te genuí, de manera que també penses: “Sóc així d’especial. Què hi vols fer! T’has d’acceptar com ets.”
La meva sorpresa va venir el dia següent quan vaig anar al banc. Sí que tenien la targeta, i després d’omplir uns quants papers i signar varies vegades me la van donar. El que em va soprendre va ser quan em van donar un feix de 7 o 8 targetes i em van preguntar si alguna d’aquelles era la meva. Allò provenia d’un sol caixer ? Acumulada en quant ? Dos, tres dies ? Una setmana, màixm? No ho sé. Només sé que en aquests casos m’hauré de consolar pensant que a tothom li pot passar, enlloc de sentir-me diferent.

La posta de sol està sobrevalorada (darrer vespre a Mandalay, Myanmar)

Vam estar un parell de dies a Mandalay, la segona ciutat de Myanmar.  La veritat és que és un dels indrets que menys ens van agradar de Myanmar, però en aquest país la gent que coneixes sempre pot fer que et sentis a gust.

Agafàvem un autocar a les nou del vespre i vam decidir anar amb les motxilles als afores de Mandalay, on hi ha un pont de fusta de més d’un quilòmetre que atravessa un llac. Es un dels atractius turístics de la ciutat; especialment per anar a veure com surt el sol o com es pon.

Vam sortir una mica justos de temps i com que el taxi era força car vam optar per un transport local. Després de diversos intents preguntant aquí i allà ho vam aconseguir. El cobrador ens va fer pagar el doble i això no ens va agradar gaire. No obstant, estàvem acostumats que a altres països ens cobraven més que als autòctons per qualsevol cosa, tot i que a Myanmar era el primer cop que ens passava (o aquesta sensació ens havia donat fins aleshores). Aquest cop va ser força desagradable perquè el cobrador no en va tenir prou amb cobrar-nos el doble; a sobre, es reia de nosaltres fent comentaris als altres passatgers.

El vehicle era un model “llauna de sardines” que en un país occidental hauria portat uns vuit passatgers i allà en portava gairebé trenta, inclosos els que anaven al sostre, agafant-se com podien.  S’aturava a tot arreu, i ben aviat vam comprendre que no arribaríem a veure la posta de sol. Finalment, vam baixar a uns 300 metres del llac quan ja era fosc. Ens hi vam acostar carregant les motxilles amb el consol de que almenys veuríem el llac, i potser el pont des de la llunyania. Però ja era massa fosc. Ni pont, ni posta de sol que, tot i que estan sobrevalorades en el meu parer, sempre són boniques de veure...

Així que enlloc d’anar cap on era el pont, com que ja no tenia gràcia veure’l a les fosques, vam anar caminant cap a l’estació de bus. Ara bé, estava a uns vuit quilòmetres i per on erem nosaltres eren barris pobres on no passava ni un taxi. Quan ja portàvem una estona vam veure un autocar aturat i vam preguntar on podiem trobar un transport que ens dugués a l’estació de bus. Ens van dir que ells mateixos ens hi durien i que en deu minuts es posarien en marxa. Ens van treure cadires, ens van oferir aigua i tot eren atencions per part de molts passatgers que baixaven a veure’ns.  Al cap d’uns minuts vam veure que parlaven entre ells i semblava que no es posaven d’acord en alguna cosa. Finalment, ens van explicar que ells no anaven cap a l’estació i que ens acostarien el màxim que els hi vingués de camí. Quan vam pujar a l’autocar tot de joves universitaris ens van aclamar i aplaudir enmig de molt d’enrenou: erem l’espectacle. Tenien la música posada a un volum força alt i anaven cantant.  Ens ho vam passar en gran i vam descobrir aquesta cançó d’un grup de Myanmar que es diu Iron Cross que posteriorment hem escoltat moltes vegades. Aquí deixo l’enllaç:


I aquí un enllaç de la gresca a l’autobus:



Per acabar de girar el rumb negatiu que havia près el dia, al lloc on ens va deixar l’autocar vam preguntar en una botiga on podíem trobar un taxi per arribar a l’estació i ells mateixos es van oferir per portar-nos. Quan vam arribar a l’estació estàvem contents i ningú recordava que un revisor ens havia cobrat el doble i s’havia rigut de nosaltres, ni de que havíem fet la mala elecció d’anar en transport públic enlloc d’agafar un taxi i ens havíem perdut una posta de sol sobrevalorada. El que no estava sobrevalorat és el fet que l’autocar que vam agafar era el millor que hem agafat en tot el viatge; això va ser el punt i final a un dia que va girar com un mitjó.

Lluís

2 comentaris:

  1. Increible la festa a l'autobús!!!jajajaja, mare meva!

    ResponElimina
  2. La veritat és que els burmes són molt acollidors. En aquells moments ens sentíem com els ambaixadors de Catalunya !! jajaja

    ResponElimina